divendres, 25 de setembre de 2015

Tres motius per a votar Catalunya Sí Que Es Pot


Aquest diumenge votaré convençut, votaré Catalunya Sí Que Es Pot. És veritat que després de la impressionant victòria que vam viure amb Barcelona En Comú fa només 4 mesos, la il·lusió d’ara no és comparable; per diversos motius: perquè al maig sortíem a guanyar i ara no, per les diferències entre com han estat els processos de formació de BComú i CSQP i per l’actual context extremadament focalitzat en el debat nacional. Les raons que exposaré a continuació, no són principalment en relació al programa de CSQP, basat en ‘Nou sistema econòmic i ecològic’, ‘Més democràcia’, ‘Referèndum’ i ‘Justícia Social’, i que es pot consultar aquí. Donaré tres motius més global que em porten a defensar el vot a CSQP. Aquí van:

1.   Catalunya necessita un gran partit d’esquerres i només Catalunya Sí Que Es Pot està en condicions d’articular-lo.
De fet la idea no és meva, sinó que la va exposar Marina Subirats (catedràtica de sociologia i exregidora del PSC, que tanca la llista de CSQP) a una de les jornades de debat del programa de CSQP de la precampanya. Sigui Catalunya independent, un Estat dins d’una Espanya federal o continuï sent una comunitat autònoma, està clar que necessitem un projecte d’esquerres fort i que pugui esdevenir hegemònic. Un moviment que situï l’eix social i econòmic en primer terme, i que tingui com a prioritat màxima la lluita per a construir una societat més justa i igualitària. Com s’ha comentat els darrers dies, necessitem una mena de PSUC del segle XXI, que formi part de l’onada de canvi social i polític que ve de lluny però que va tenir la primera visualització electoral el passat mes de maig amb victòries que semblaven impossibles com les de Barcelona, Madrid o València. CSQP no és encara aquest gran projecte que necessitem, però uns bons resultats el proper diumenge seran decisius per tal que serveixi de base per a construir-ho en el futur proper junt amb altres actors socials i polítics.

2.  Oposició liderada per Ciutadans o per Catalunya Sí Que Es Pot.
Totes les enquestes coincideixen a mostrar que Cs és el partit millor situat per a obtenir el segon lloc a les eleccions. No em vull ni imaginar el que seria un Parlament amb un govern liderat per Mas, per la dreta nacionalista, i una oposició liderada per Cs, per la dreta espanyolista. Són dos partits, Convergència i Ciutadans, que tenen un programa social i econòmic molt semblant i de fet formen part del mateix partit a nivell europeu, la dreta liberal. Un resultat així, suposaria enterrar encara més el debat ideològic a Catalunya, el debat entre esquerres i dretes, i potenciar encara més el debat nacional. Estic segur que no hi ha res que CDC desitgi més que un escenari com aquest, sense debat ideològic i amb les dues primeres forces del Parlament enfrontades en un constant debat entre independentisme i espanyolisme. Seria un drama. De fet el que és pràcticament segur és que el proper Parlament serà el que tindrà una presència més gran de la dreta espanyolista (Cs+PP) en tota la història. Però coincideixen totes les enquestes, també, en que la candidatura millor situada per treure Cs d’aquest segon lloc és CSQP. Això canviaria molt les coses, situant l’eix social-econòmic de forma molt més important en el mapa polític català. Si no, tenim el risc que el país es converteixi, encara més, exclusivament en una confrontació nacionalista constant, en una guerra de banderes, com hem vist avui tristament al balcó del’Ajuntament de Barcelona.

3. El canvi a Catalunya passa també per un canvi de majories a l’Estat, i viceversa.
Un canvi profund a Catalunya, també pel que fa a la relació Catalunya-Espanya, difícilment es produirà sense un canvi en l’equilibri de forces a nivell de l’Estat. Fins i tot bona part de l’independentisme ho sap, per molts discursos “unilateralistes” que facin. És fonamental que hi hagi canvis a Espanya a les properes eleccions, començant per fotre fora el PP del Govern. En aquest sentit, les eleccions del 27S també seran claus per “agafar posicions” en relació a les Generals. En particular, que Ciutadans aconseguís el segon lloc, podria catapultar les opcions de Rivera a la victòria al desembre. En canvi, una segona posició de CSQP, superant a Cs, PSC-PSOE i PP, donaria un impuls molt important a les aspiracions de Podemos-IU-AhoraEnComún i companyia (sí, esperem que hi hagi una candidatura de confluència) per arribar al govern d’aquí a només 3 mesos. Això podria suposar un canvi molt molt important a l’Estat Espanyol i fins i tot l’inici d’un canvi en l’equilibri de forces a Europa, seguint amb l’onada de canvi que ve de les municipals. I pel que fa al conflicte nacional a Catalunya, poca broma, tindríem al govern espanyol una candidatura que defensa el dret a decidir de Catalunya en referèndum.

En conclusió, aquest diumenge votaré amb menys il·lusió del que ho vaig fer el maig, sí, però votaré convençut que la millor opció és Catalunya Sí Que Es Pot.

dimecres, 12 de novembre de 2014

Quatre reflexions post-9N


1. Va ser un èxit el 9N? Què diuen els resultats?

L’anàlisi sobre si el 9N va resultar un èxit o no per mi depèn del punt de vista des del que ho analitzem. Des de la perspectiva d’una mobilització, està clar que va ser un èxit molt gran: 2,3 milions de persones és una mobilització social històrica. Des de la perspectiva d’una consulta, no es pot considerar un èxit un procés en el que va participar un 36,6% de la població qual tenia dret a vot.

Com era d’esperar, el SíSí es va imposar amb claredat, amb poc més del 80% dels vots, 1,86 milions. Tot i això, sorprèn la gran quantitat de gent que va participar amb una resposta diferent, al voltant de 450.000 persones, gairebé el 20%. Entre aquestes, destaca el SíNo, per sobre del 10%, mentre que el No es va quedar amb el 4,5%. En definitiva, el procés participatiu va mobilitzar principalment l’independentisme, però no només. En la considerable quantitat de vots SíNo, 230.000, potser hi va influir el fet que ICV-EUiA finalment decidís donar suport al procés i que una part dels i les seves dirigents es decantessin públicament per aquesta opció, tal com suggereix aquesta correlació entre el percentatge de vot al SíNo per comarques i els resultats de la coalició a les eleccions al Parlament 2012 en aquestes mateixes comarques.




Pel que fa a la distribució territorial de la participació, tant per comarques com per municipis, aquesta va ser molt heretogènia, amb mínims d’entre el 15% i el 35% a la Vall d’Aran, bona part de l’Àrea Metropolitana de Barcelona i molts dels municipis de la costa, i màxims, de més del 65%, a zones de la Catalunya Central, l’interior de Girona, l’interior de Tarragona i Lleida. La distribució de vots per comarques correlaciona molt clarament amb el percentatge de vots als partits proconsulta a les darreres eleccions al Parlament del 2012 a les diferents comarques.

2. Hi ha majoria independentista?

El SíSí va obtenir al voltant d’1,86 milions de vots, un 80% de les persones participants. Demostra això que a Catalunya hi ha una majoria independentista àmplia, com sovint es dóna per suposat per part d’amplis sectors polítics i mediàtics catalans? Jo crec que no. Més aviat al contrari, al meu parer genera bastant dubtes. Fer el discurs de la “majoria silenciosa” com fan des de molts sectors de l’espanyolisme és també trampós, només cal recordar que el PP governa amb majoria absoluta a Espanya amb poc més del 30% del cens.

Dit això, el que sembla evident és que si es fes un referèndum de veritat, 1,86 milions de vots serien insuficients perquè guanyés l’opció de la independència. Abans d’entrar-hi, dir que el cens total de diumenge, 6,2 milions de persones amb dret a vot (que inclou joves d’entre 16 i 18 anys i persones extrangeres) és més gran que el d’unes eleccions normals (al voltant de 5,4 milions), que és el que probablement es faria servir en un referèndum real. Per tant, pot haver-hi gent d’aquests 1,86 milions que no hi tingués tret a vot. Com probablement és una quantitat baixa, podem assumir la xifra d’1,8 milions com els votants del SíSí que tindrien dret a vot en un referéndum real. L’altra xifra a considerar, és la quantitat de votants que tindria aquest referéndum. Les dades d’enquestes com el CEO i GESOP, tot i no fer una estimació de la participació, indiquen que la participació podria estar al voltant del 85%. Per altra banda, exemples de referèndums anteriors, com Escòcia i el Quebec, mostren participacions des del 85% fins a més del 90%. Si assumim que hi participaria un 85% de la gent, això suposaria (sobre el cens de les eleccions catalanes de 2012) 4,6 milions. Per tant, caldria més de 2,3 milions de vots per assolir la majoria, 500.000 més que els que va obtenir diumenge el SíSí. Si considerem que les suposicions anteriors són correctes, hi ha només dues opcions: o mig milió d’independentistes es van quedar a casa el 9N o no hi ha majoria independentista clara.

Hi ha un altre factor a tenir en compte i és si la gent hagués votat el mateix en un referèndum de veritat del que va votar diumenge. Per una banda, hi ha gairebé un 5% de vots entre SíBlanc, Blanc i Altres que potser es decantarien per alguna de les opcions, potser pel SíSí en molts casos. Per altra banda, també és possible que hi hagi una part de vots SíSí que siguin més com a protesta contra el Govern de Madrid que vots realment independentistes. No ho sabem. Però sigui com sigui, hi ha al voltant de mig milió de vots entre els SíSí d’ahir i els que es necessitarien per una victòria de la independència. A mi personalment se’m fa difícil pensar que centenars de milers d’independentistes es quedessin ahir a casa després d’una campanya de gairebé un any, des que el desembre passat es va acordar la pregunta i la data del 9N. Però no és descartable, ni molt menys, que gent no independentista que ahir es va abstenir acabés votant SíSí en un suposat referèndum. En qualsevol cas, personalment tinc més dubtes de la majoria independentista avui que abans del 9N.

3. Surt reforçat Mas? I què passa amb Rajoy?

No estic d’acord amb el relat majoritari que diu que Mas surt molt reforçat a partir del 9N. Tampoc compartia la tesi anterior que deia que estava acabat. És possible que Mas tingui un pic de popularitat entorn el 9N, no dic que no. Però ara mateix, ell i el seu Govern es troben en una situació complicada. Estirant per una banda, Unió i els sectors menys indepe de Convergència i de l'entorn apostant per esgotar la legislatura fins el 2016 i negociar amb el PSC. Estirant per l’altra, ERC, la CUP i l’ANC que exigeixen eleccions immediates i sense condicions com a camí per a declarar la independència de forma unilateral. I Mas i els seus, que només voldrien unes eleccions si fossin amb llista conjunta, amb Mas com a número 1 i, sobretot, que no apostessin explícitament per una independència de forma unilateral. És a dir, Mas s’ha d’enfrontar ara a una de les màximes del Procés, que s’ha estat venent des de fa temps i que diu que això de la independència “només depèn de nosaltres”. Si això és així, i Mas realment està per la independència, només hauria de convocar eleccions amb el punt de declarar la independència el primer dia, tal com li reclamen des d’ERC. Per tant, crec que aviat Mas tornarà a estar en una situació d’indefinició com fa unes setmanes (i això sense entrar en el tema pressupostos).

Pel que fa a Rajoy, el fet que s’hagi votat el dia 9 suposa una desautorització absoluta a ell i al seu govern, a més de al Tribunal Constitucional, per part d’una part important d’institucions, partits, entitats i ciutadania de Catalunya. Dins del seu relat que el 9N, per molt pseudoconsulta que fos, era il·legal, el govern Rajoy va permetre que es fes una il·legalitat, suspesa a més pel TC. Només cal veure com està l’extrema dreta, tant la de dins del PP com la de fora, per veure que Rajoy també perd legitimitat entre els seus. Dit això, si Rajoy aposta per la confrontació amb Catalunya, segurament en tregui rèdit polític a Espanya, i de passada també pot afavorir a CiU i/o a ERC, depèn del context català.

4. Què ha de fer a partir d’ara l’esquerra autodeterminacionista?

Amb esquerra autodeterminacionista (no he trobat cap adjectiu millor) em refereixo a l’esquerra que, sense ser independentista, defensa el dret d’autoderminació amb coexistència de diferents sensibilitats entorn el tema nacional. És a dir ICV i EUiA, però també nous actors com Guanyem i Podemos. ICV-EUiA ha estat un dels partits participants al que coneixem com a Procés, cosa que ha generat grans contradiccions i jocs d’equilibris sovint difícils. Sense entrar-hi, perquè això donaria per un altre post, què caldria fer a partir d’ara? Doncs bé, si el Procés evoluciona cap a on sembla que està evolucionant, els diferents actors de l’esquerra autodeterminacionista ja no hi tindran cabuda. És a dir, fins ara el Procés anava de defensar el dret d’autodeterminació del poble de Catalunya, del dret a decidir. En aquest context, ICV-EUiA havia de ser-hi, tot i les grans contradiccions que suposava compartir camí amb CiU i companyia. Ara ja cap dels altres actors del Procés té com a objectiu el dret a decidir, sino que parlen d’eleccions plebiscitàries i declaracions d’independència (ANC, ERC i CUP) o bàsicament fan càlculs de com mantenir-se al poder (CiU).

L’esquerra autodeterminacionista, no només ICV-EUiA, sino també Guanyem i Podemos, ha de seguir defensant el dret d’autodeterminació i la celebració d’un referèndum real i amb garanties democràtiques que, siguem honestos, a hores d'ara sembla molt difícil que arribi sense un canvi de majories a l’Estat. Per tant, desvinculació del Procés si aquest deixa de tenir el dret a decidir com a objectiu. Cal mantenir i perfilar un discurs potent basat en la necessitat d’un referèndum i d’iniciar processos constituents tant a Catalunya com a la resta de l’Estat. I cal, sobretot, focalitzar més energies en els àmbits social i econòmic. Perquè és injust que no poguem fer un referèndum, sí, però també ho és l’atur, les desigualtats, la pobresa, les polítiques de retallades i un llarg etcétera que tampoc som capaços de capgirar.

No ens podem deixar arrossegar per les agendes polítiques i mediàtiques d’altres, per difícil que resulti. I això li ha passat a ICV-EUiA des de fa temps, però també darrerament (i segurament en menor grau) a Guanyem i a Podem. I no ens podem deixar arrossegar per un marc conceptual que s’ha estat dibuixant en molts sectors de la societat en el qual tot es divideix en dues trinxeres, en els bons i els dolents, els patriotes i els antipatriotes i que apel·la constantment a la "unitat nacional" contra l’”enemic” extern. No dic que nosaltres no tinguem les nostres trinxeres, però està clar que no són aquestes, no és aquest el nostre marc conceptual ni ho és per una part molt important de la ciutadania catalana.

dimarts, 15 d’octubre de 2013

No als Jocs d'Hivern BCN 2022


Carta publicada a La Vanguardia del dia 14/10/13:

Organitzar els Jocs d’Hivern a Barcelona costaria, diuen, 2600 milions. Però no era que no teníem diners? Per fer-nos una idea, aquesta quantitat equival a totes les retallades en educació i sanitat del Govern català des de 2010. Sembla obvi que en un moment on la crisi i les polítiques d’austeritat salvatge estan colpejant milers de persones, amb una pobresa que no deixa d’augmentar i amb uns serveis públics retallats any rere any, no estem per Jocs. Aquesta mateixa setmana, la Síndica de Barcelona denunciava que les desigualtats estan creixent molt a la ciutat i que l’Ajuntament no hi dóna resposta.

Alguns justifiquen els Jocs amb xifres astronòmiques de l’impacte econòmic. La pregunta és: quin percentatge d’aquests suposats beneficis anirien per la majoria i quin per uns quants poderosos? Tot plegat sona conegut: inversions públiques i beneficis d’uns pocs.

I això sense entrar en altres consideracions, com els impactes ambientals d’uns jocs d’Hivern en un país mediterrani o el fet que aprofundeixen en un model de desenvolupament de la ciutat basat en grans esdeveniments que hauria de ser ja cosa del passat. Alcalde Trias, abandoni definitivament la idea dels Jocs o ho farem la ciutadania votant rotundament ‘NO’ al projecte.

dilluns, 12 d’agost de 2013

Qui vota a qui? Vot i categories laborals


Continuo amb l’article anterior en el qual responia a un article de Lluís Orriols a El País de la setmana passada, que definia el perfil socioeconòmic dels i les votants d’ICV-EUiA. Avui l’@antoniitalo ha escrit una altra resposta a l’article que també contradiu significativament les conclusions de l’article d’El País, fent servir, també les dades de l’últim CIS.

El següent gràfic és simplement una representació de la taula amb les dades del quadre de l’article de l’Antoni-Ítalo. En ell s’observa el percentatge de vot dels partits (els 5 amb major representació) per cada una de les 4 principals categories professionals que defineix el CIS:


 Les dades són força eloqüents. Si analitzem la categoria ‘empresaris’, observem que aquesta gent ho té clar: més de la meitat de l’empresariat català (concretament 52 de cada 100) es decanten per CiU. A l’altre extrem tenim ICV-EUiA, que només va obtenir el vot d’un 1% de l’empresariat. És a dir per cada empresari que va votar ICV-EUiA, 52 van votar CiU. Entre aquests dos extems trobem el PSC (amb un percentatge també baix, del 3%) i PP i ERC, amb el 12% i el 17% de suport entre l’empresariat, respectivament. La cosa està molt més ajustada entre els assalariats i assalariades, sobretot entre els eventuals, on CiU treu un avantatge de només 12 punts a l’últim (el PP), enfront dels 50 punts que treia en el cas de l’empresariat. En el cas dels i les autònomes, el resultat es troba entre els dos escenaris, tot i que més similar al dels assalariats.

Una altra manera de representar les dades, que he recalculat a partir de les dades anteriors, és, per a cada partit, com a percentatge de vot que prové de cada una de les categories professionals. Com a simplificació, he ajuntat les dues categories d’assalariat, ja que els resultats de les dues són força similars. L’ordre dels partits està en funció del percentatge de persones assalariades, de major a menor:


En aquest cas, els resultats també són molt clars. En un extrem, tenim els i les votants d’ICV-EUiA, amb més d’un 86% d’assalariats i assalariades i tan sols un 0,8% d’empresariat; la resta, gairebé un 13% són autònomes i autònoms. A l’altre extrem, els votants de CiU són assalariats en un 70% i el nombre d’empresaris puja fins a 1 de cada 10, amb gairebé un 20% d’autònoms. El PSC, per una banda, té uns percentatges similars a ICV-EUiA, tot i que amb més empresaris i menys autònoms; el PP, per l’altra banda, té uns percentatges similars a CiU, amb un percentatge d’empresariat encara major però menys autònoms. Entremig es troba ERC, amb un 76% d’assalariats, un 5% d’empresariat i un 18% d’autònoms.

Aquestes dades, tornen a posar en qüestió de forma important la classificació de classes socials que fa servir el CIS i en les que es basa l’article de Lluís Orriols i apunta més aviat a que dos partits, ICV-EUiA i el PSC, tenen un electorat fonamentat en treballadors i treballadores (que òbviament, tindran salaris diversos) i una part d’autònoms i autònomes, i dos partits més, CiU i PP, on la presència d’empresariat és molt destacada; ERC estaria en una situació intermèdia.

divendres, 9 d’agost de 2013

Qui vota a qui? Vot i classes socials


Dimecres apareixia publicat a El País, l’article ‘Si eres de izquierdas, ¿por qué tienes tanto dinero?’, de Lluís Orriols en el que, resumidament, es discuteix la contradicció entre les idees defensades per un partit d’esquerres com ICV-EUiA i el perfil socioeconòmic dels seus votants. En ell, l’autor diu que el votant d’ICV-EUiA, a diferència del d’altres com el del PSC, “se caracteriza por ser de la clase alta y media-alta” i té un “elevado estatus socioeconómico”, concloent que la formació ecosocialista “es particularmente atractiva entre los ciudadanos pudientes” i ho relaciona amb el nivell d’estudis, afirmant que un alt percentatge dels votants d’ICV-EUiA té nivells d’estudis alts. 

Si entrem en les xifres, s’afirma que “las encuestas del CIS han mostrado de forma sistemática que los votantes de ICV provienen más de las clases media-alta y alta (algo menos del 50%) que de las clases obreras (alrededor del 30%)”. Fa poc, jo mateix vaig publicar al blog dos estudis en el que relacionava el percentatge de vot als diferents partits amb el nivell de renda dels diferents districtes i barris de la ciutat de Barcelona. La conclusió principal dels mateixos és que CiU té més percentatge de vot com més rics sigui el barri i el PSC i ICV-EUiA tenen millor resultats als barris amb renda més baixa (sent el PSC el partit on la correlació és més forta). L’article d’Orriols ja discuteix aquesta discrepància i l’atribueix a la fal·làcia ecològica. Tot i això, com un dels meus lemes a la vida es ‘no me lo creo’ i em semblava que un 50% de classe alta i mitja-alta era força més elevat que dades que havia consultat anteriorment, m’he decidit a reanalitzar-ho. I ja que estem, analitzem tots els partits... 

Preguntant-li al mateix autor per les dades, em comentava que les havia tret dels dos últims estudis del CIS a Catalunya, pre- i postelectoral de les eleccions 2012. El preelectoral 2012 no té dades d’encreuament per classe social (al menys no les he sabut trobar) així que dedueixo que l’ha fet servir per l’anàlisi del nivell d’estudis. El postelectoral2012 sí que té dades de creuament per classe social així que dedueixo que és el que ha fet servir per analitzar aquest factor. Si analitzem els encreuaments per aquesta variable podem extreure dades del record de vot del 2012 (pregunta 27aa) i del 2010 (pregunta 31aa). 

Els següents gràfics mostren el percentatge del vot a cada partit segons les classes socials que defineix el CIS, agrupant les dos subclasses de ‘clases medias’ i d’’obreros’:



 A partir d’aquí, algunes consideracions: 

1. Pel que fa a les dades que apareixen a l’article d’Orriols, s’observa que no corresponen a les que apareixen a la web del CIS, al menys pel que jo he trobat. Ell parla de que el vot a ICV-EUiA prové en gairebé un 50% de classes Alta-MitjaAlta, remarcant que està significativament per sobre de les classes Obreres, amb un percentatge al voltant del 30%. Segons les dades que he analitzat jo, la proporció entre les dues classes és aproximadament la mateixa, al voltant d'un 35% en els dos casos. És a dir, o les seves dades o les meves estan malament. Ja li vaig comentar a l’autor aquesta discrepància per twitter, encara sense resposta. 

2. La relació directa que fa l’article entre “ciudadanos pudientes” y estudis universitaris és, si més no, qüestionable. És obvi que un estatus socioeconòmic alt correlaciona amb nivells d’estudis alts, però deduir una cosa a partir de l’altra és també una fal·làcia. I més tenint en compte el context actual, amb una gran quantitat de persones universitàries precàries. Per altra banda, per a il·lustrar la suposada pertinença majoritària dels votants d’ICV-EUiA a la classe Alta-MitjaAlta, l’autor comenta que que tindrien “salarios notablemente por encima de la media”, en base a una dada de l’INE que mostra que les professions suposadament majoritàries entre els i les votants de la formació tenen “salarios medios anuales de casi el 50% superiores a la media”. Tenint en compte que el salari mig a Espanya és d’uns 1345 euros nets mensuals, em sembla agosarat englobar dins de la classe Alta-MitjaAlta a persones amb sous de 2000 euros nets mensuals (l’equivalent a un 50% més). 

3. Tornant a l’anàlisi de les gràfiques, és curiós que l’article se centri en ICV-EUiA, quan podríem parlar d’una contradicció similar analitzant ERC i encara més la CUP, que té (segons les categories del CIS) el percentatge més alt de classe Alta-MitjaAlta (al voltant d’un 50%) i el percentatge més baix de classes Obreres (menys d’un 20%). 

4. En general els resultats són, si més no, molt sorprenents (per no dir estranys). Deixant de banda els percentatges d’ICV-EUiA, sorprèn molt la distribució del vot de la CUP, per una banda, i la de CiU, per l’altra. Com s’explica que un partit que té més d’un 40% dels vots als barris més rics de Barcelona i menys del 10% a alguns dels barris amb les rendes més baixes, tingui aquesta distribució de votants? Per molta fal·làcia ecològica que hi pugui haver, aquí hi ha alguna cosa que no quadra. És possible que ERC, ICV-EUiA i la CUP tinguin més percentatge de votants de classe Alta-MitjaAlta que CiU i el PP? Costa de creure... Per intentar solucionar el tema, si més no per entendre-ho una mica més, he estat mirant el qüestionari de l’enquesta del CIS. Les úniques preguntes que he trobat que poden servir per classificar la classe social són la 57 (ingressos mensuals) i 58 (tot i que es tracta d’autosituar-se en una classe social i, per tant, no objectiu) i, si m’apures, la 55 i 56 (la feina). Realment amb això es pot saber la classe social d’una persona? Sense saber les propietats? Sense saber els béns i la riquesa? O hi ha alguna cosa que no he vist o crec que aquestes dades són clarament insuficients per definir la classe social de forma mínimament fiable. Per tant, en general seria qüestionable la mateixa definició de classes socials que fa el CIS.


5. Tornant al tema de la fal·làcia ecològica, tot i que és possible que part de l’anàlisi dels resultats als meus articles anteriors sobre el vot a Barcelona es vegi afectat per la mateixa, tenint unitats poblacionals relativament petites com els barris (tenint en compte que a les últimes eleccions van votar unes 800.000 persones i que hi ha 73 barris, de mitjana uns 10.000 votants per barri) sembla improbable que els resultats siguin tan diferents als del CIS. Els resultats del PSC i ERC són força conseqüents en els dos casos, però els d’ICV-EUiA i, sobretot, els de CiU, semblen complicats de fer encaixar.

dissabte, 22 de juny de 2013

L’enfonsament de CiU-PSC a Catalunya i a Barcelona

La crisi econòmica, social i política que estem vivint, amb uns greus efectes que deriven molt especialment de les polítiques neoliberals que estan aplicant els governs a tots els nivells, s’està traduint no només en grans mobilitzacions socials sinó també en canvis importants al sistema de partits polítics, especialment a alguns països del sud d’Europa. Així, tal com comentava a l’anterior article al blog, a països com Itàlia i Grècia s’ha produït un enfonsament del sistema bipartidista i l’emergència de nous partits (Movimento 5 stelle a Itàlia i Syriza a Grècia), cosa que en els dos casos ha donat lloc a la unió dels dos partits del bipartidisme en defensa d’un règim en decadència. En el cas d’Espanya, fa temps que les enquestes pronostiquen també un enfonsament del bipartidisme. Per exemple, les enquestes mensuals que publica El País, fa més d’un any que preveuen una gran caiguda de la intenció de vot a PP i PSOE. Així, mentre a les darreres eleccions els dos partits van sumar gairebé un 75% dels vots (i més d’un 85% d’escons), a les 5 enquestes realitzades des d’aquest febrer PP i PSOE no arriben ni tan sols al 50% (concretament obtenen entre un 43 i un 47%). I això tenint en compte que les darreres eleccions de 2011 ja van suposar un retrocés del bipartidisme; el 2007 PSOE i PP sumaven un 84% dels vots i un 92% d’escons.

A Catalunya, amb un Parlament més plural, el règim bipartidista no és tan marcat. Històricament, però, també hi ha hagut 2 partits clarament majoritaris: CiU i el PSC. Tot i això, aquest bipartidisme ha anat disminuint els darrers anys, especialment a les darreres eleccions. A més, les darreres enquestes (tant la d’El Periódico com la del CEO) apunten a una davallada encara més accentuada. El següent gràfic mostra l’evolució del nombre d’escons de CiU i PSC des de les eleccions de 1984, així com la suma dels dos (total) i de la resta de partits polítics (resta). També he inclòs un gràfic amb el PP, ja que tot i no haver estat mai un dels partits grans a Catalunya, forma part del règim bipartidista espanyol:



La primera caiguda del bipartidisme, lleu això sí, s’observa a les eleccions de 2003, on per primera vegada CiU i PSC baixaven dels 90 escons, quan abans gairebé sempre havien sumat més de 100 dels 135 (amb un màxim de 113 el 1984). És a les darreres eleccions de fa poc més de mig any, però, on s’aprecia una davallada molt gran de CiU i PSC, que van sumar només 70 escons, molt a prop de baixar de la barrera de la majoria absoluta (situada en 68). Seguint aquesta línia, les darreres enquestes (amb resultats molt similars) pronostiquen una desfeta històrica del bipartidisme CiU-PSC, situant-se conjuntament molt lluny de la majoria absoluta, poc per sobre dels 50 escons. Per altra banda, la resta de partits, que fa 30 anys sumaven conjuntament uns 20 escons i que fins a 2010 es van moure en un marge d’entre 30 i 50 escons, el 2012 van augmentar en conjunt fins als 65 i les dues enquestes pronostiquen resultats per sobre dels 80. De fet, tal com mostra el gràfic, fins i tot si sumem el PP amb CiU i PSC, la resta de partits estan per sobre. La suma d’aquests tres partits ha passat dels 124 escons del 1984 fins a 89 el 2012 i al voltant de 65 segons les enquestes.

A la ciutat de Barcelona, s’observen unes tendències similars, tot i que el fet que les últimes eleccions fossin el 2011 (un any i mig abans que les catalanes) probablement és la causa que el descens del bipartidisme encara no s’hagi traduït clarament a l’Ajuntament:




La suma de regidors i regidores de PSC i CiU ha anat disminuïnt progressivament, passant d’un màxim de 38 el 1987 a situar-se al voltant de 25 a les 3 darreres eleccions. El més significatiu, però, és la tendència que apunta la darrera enquesta d'El Periódico, amb caigudes tant del PSC (que ja està actualment a mínims històrics) com de CiU i també del PP. Així, l’enquesta apunta que per primer cop la suma de PSC i CiU no arribarien a la majoria absoluta, situant-se a 18 regidors respecte els 23 de la resta. Aquí cal destacar que la pujada de la resta de partits no es produeix només per l’augment d’ICV-EUiA i ERC sinó per l’entrada de Cs i CUP.

En conclusió, el sistema bipartidista que ha dominat també Catalunya des de la Transició sembla en clar retrocés, tal com s’ha produït a països com Grècia i Itàlia i tal com les enquestes apunten en el cas d’Espanya. Així, els partits que representen l’actual règim, els partits que defensen el manteniment de l’establishment, CiU i PSC (i també PP), baixen mentre emergeixen altres opcions. El futur del sistema de partits català és encara molt difícil de predir i vindrà determinat per diversos factors, en especial per si es configuren alternatives polítiques fortes i creïbles amb l’objectiu de superar l’actual sistema econòmic, social i polític i, en segon lloc, per l’evolució del procés sobiranista. El que sembla clar és que un dels membres del sistema bipartidista, el PSC, en retrocés des de fa anys (passant d’un màxim de 50 escons el 1999 als 20 actuals) ha deixat de ser la referència del centre-esquerra català; de fet ERC ja va superar-lo a les darreres eleccions i fins i tot podria superar CiU segons les darreres enquestes. Pel que fa a l’espai de l’esquerra alternativa, un espai que actualment té una representació relativament modesta però històrica amb els 16 escons que sumen ICV-EUiA i CUP, encara està per veure si cristal·litza alguna opció amb vocació de ser majoritària i construir una alternativa profundament diferent a l’actual sistema. Per altra banda, l’evolució de Cs, un partit que ha emergit amb força, anirà marcada fonamentalment per com vagi el procés sobiranista.

Finalment, en el cas de Barcelona ciutat, l’escenari es preveu encara més canviant, ja que en el context actual es podria passar dels 5 partits que ocupen ara l’Ajuntament a un total de 7, amb la possible entrada de Cs i CUP. Per altra banda, encara està per veure com s’articula (si és que ho fa) una alternativa d’esquerres a l’actual govern de CiU, que probablement ja no estarà centrada en el PSC. Veurem com evoluciona tot plegat...

diumenge, 5 de maig de 2013

El bipartidime s’uneix: cap a la fi de règim?

Letta, nou primer ministre italià, i Berlusconi
Fa pocs dies, Itàlia escollia el seu nou govern. El centreesquerra (el Partido Democratico, PD) ha arribat a un acord amb la dreta del populista i corrupte Silvio Berlusconi per a governar en coalició. Els 2 principals partits del país, acostumats a alternar-se en el govern, units per a arribar al poder. No és un fenomen nou; de fet el govern tecnòcrata imposat per la UE i liderat per Monti s’aguntava amb el suport d’aquests 2 partits. Una situació similar la trobem a Grècia, on l’actual govern del principal partit conservador (Nova Democràcia) va ser elegit amb el suport del partit fins fa poc referència del centreesquerra, el PASOK.

Les últimes enquestes a Espanya apunten a un escenari semblant, amb un enfonsament del PP y un PSOE que seguiria a mínims històrics, cosa que és possible que portés a un govern d’unitat entre els dos grans partits. De fet, els dos partits ja es van posar d'acord fa menys de 2 anys per a reformar la Constitució i introduir-hi el dogma de l'austericidi, en ple agost i en un atac sense precedents a la democràcia. El cas de Catalunya és singular: tenim també un pacte entre la dreta (CiU) i un partit de centreesquerra (ERC), però en aquest cas determinat per un context polític molt marcat per l’eix nacional i el debat sobiranista. De fet, en unes altres circumstàncies, és possible que estiguéssim parlant d’un pacte entre CiU i el que fins fa poc era el principal partit del centreesquerra, el PSC, tal com reclamen alguns sectors de CiU (especialment d’Unió) i tal com ha ofert el PSC a canvi de l’abandonament de la via sobiranista.

Rubalcaba i Rajoy
Com pot ser que partits que fins fa poc havien estat alternativa l’un de l’altre, ara s’uneixin (o si més no es donin suport) per a formar governs? Sembla clar que és un altre símptoma del canvi d’època que estem vivint, del canvi de règim. Davant d’un sistema que es mostra profundament pervers i injust de forma cada cop més evident, els principals partits s’uneixen per a mantenir el status quo. Davant l’estafa que mentre augmenta l’atur i la pobresa i es retallen drets i serveis públics, estiguem rescatant bancs i els responsables de la crisi segueixin enriquint-se, els grans partits de l’establishment no volen ni a sentir a parlar de canvis profunds. La seva resposta davant de tanta injustícia: unir-se per a mantenir el sistema.

La situació és greu fonamentalment des de la perspectiva de l’esquerra. Que la dreta vulgui preservar un sistema basat en la injustícia i la desigualtat és lògic; estan defensant els seus interessos. Mai acceptaran un repartiment més just de la riquesa a canvi que les elits deixin de tenir els seus privilegis. Mai mouran ni un dit perquè els responsables de la crisi paguin pel que han fet; tot al contrari, seguiran movent fils per a impedir-ho. Però, i els principals partits de centreesquerra? On estan els seus ideals? Com poden sucumbir d’aquesta manera a les doctrines neoliberals? Com poden seguir defensant, fins i tot a través d'unir-se a la dreta, un sistema tan profundament injust i corrupte?

La crisi dels partits de centreesquerra és evident sobretot al sud d’Europa, on la crisi és més dura. És una crisi profunda de programa, ja que no tenen cap mena d’alternativa a les doctrines neoliberals i fins i tot les apliquen sense gaire miraments quan estan al govern. I és també una crisi profunda de valors, ja que els valors de l’esquerra passen per lluitar per una societat més justa i igualitària, cosa incompatible amb apuntalar un sistema que s’ho està carregant tot. L’exemple paradigmàtic de les conseqüències d’aquesta crisi del centreesquerra és el del PASOK a Grècia, que ha passat de governar amb majoria absoluta fa uns anys a tenir un 12% dels vots actualment i amb unes enquestes que pronostiquen un enfonsament encara més gran fins al 5-7%. A Espanya, el PSOE també està a mínims històrics i les enquestes pronostiquen que encara baixaria més tot i l’enfonsament del PP. El mateix passa a Catalunya, amb el PSC amb el seu pitjor resultat de la història i amb enquestes a la baixa. A Itàlia, el PD (dins de la coalició de centreesquerra) va guanyar pels pèls les eleccions tot i enfrontar-se a un Berlusconi que neda sobre la corrupció i la màfia, però davant del pacte amb la dreta, les enquestes pronostiquen que no repetirien victòria si ara es tornessin a fer eleccions. Si anem una mica més al nord, a França, trobem l'exemple d'Hollande, que ha passat de ser l'esperança del centreesquerre europeu a ser el president pitjor valorat de la història del país després d'haver incomplert totes les seves principals promeses transformadores.


Enquesta 26/4/13 que dóna la victòria a Syriza (29,5%)
Davant aquest centreesquerra tan aferrat a l’establishment, cosa que el porta a seguir defensant aquest sistema injust i pervers que tenim, calen urgentment projectes alternatius que aspirin a ser majoritaris. De moment, a altres països ja en tenim exemples. A Itàlia, el Movimento 5 Stelle de Beppe Grillo, amb tocs de populisme i anti-política, va donar la sorpresa a les eleccions, situant-se com a tercera força, molt a prop del centreesquerra i la dreta. A Grècia, Syriza-Coalició d’Esquerrra Radical es va situar com a segona força política a les últimes eleccions i, segons les enquestes, li disputaria la victòria a la dreta si avui hi haguessin eleccions. Aquí, tant a Catalunya com a Espanya, encara està per construir aquesta alternativa amb vocació majoritària, i personalment em quedo clarament amb l’exemple de Syriza. El que està clar és que, en el context actual, la lluita per la igualtat, la justícia i la democràcia passa per un replantejament profund i global de les bases del nostre sistema, per un trencament amb l’actual règim.


Un extracte d'aquest article es va publicar fa uns dies en forma de carta a La Vanguardia i a El Periódico (en el cas d'El Periódico van retallar 2-3 frases clau i no s'acaba d'entendre el missatge).

Casualment, just abans de publicar aquesta entrada he mantingut una conversa per Twitter amb membres dels dos principals corrents/escissions del PSC, el Joan Ignasi Elena d'Avancem! i la Nova Esquerra Catalana. Potser poden ser d'interès.

Font de les fotos: Letta i Berlusconi, Rubalcaba i Rajoy, Syriza