dimecres, 12 de novembre de 2014

Quatre reflexions post-9N


1. Va ser un èxit el 9N? Què diuen els resultats?

L’anàlisi sobre si el 9N va resultar un èxit o no per mi depèn del punt de vista des del que ho analitzem. Des de la perspectiva d’una mobilització, està clar que va ser un èxit molt gran: 2,3 milions de persones és una mobilització social històrica. Des de la perspectiva d’una consulta, no es pot considerar un èxit un procés en el que va participar un 36,6% de la població qual tenia dret a vot.

Com era d’esperar, el SíSí es va imposar amb claredat, amb poc més del 80% dels vots, 1,86 milions. Tot i això, sorprèn la gran quantitat de gent que va participar amb una resposta diferent, al voltant de 450.000 persones, gairebé el 20%. Entre aquestes, destaca el SíNo, per sobre del 10%, mentre que el No es va quedar amb el 4,5%. En definitiva, el procés participatiu va mobilitzar principalment l’independentisme, però no només. En la considerable quantitat de vots SíNo, 230.000, potser hi va influir el fet que ICV-EUiA finalment decidís donar suport al procés i que una part dels i les seves dirigents es decantessin públicament per aquesta opció, tal com suggereix aquesta correlació entre el percentatge de vot al SíNo per comarques i els resultats de la coalició a les eleccions al Parlament 2012 en aquestes mateixes comarques.




Pel que fa a la distribució territorial de la participació, tant per comarques com per municipis, aquesta va ser molt heretogènia, amb mínims d’entre el 15% i el 35% a la Vall d’Aran, bona part de l’Àrea Metropolitana de Barcelona i molts dels municipis de la costa, i màxims, de més del 65%, a zones de la Catalunya Central, l’interior de Girona, l’interior de Tarragona i Lleida. La distribució de vots per comarques correlaciona molt clarament amb el percentatge de vots als partits proconsulta a les darreres eleccions al Parlament del 2012 a les diferents comarques.

2. Hi ha majoria independentista?

El SíSí va obtenir al voltant d’1,86 milions de vots, un 80% de les persones participants. Demostra això que a Catalunya hi ha una majoria independentista àmplia, com sovint es dóna per suposat per part d’amplis sectors polítics i mediàtics catalans? Jo crec que no. Més aviat al contrari, al meu parer genera bastant dubtes. Fer el discurs de la “majoria silenciosa” com fan des de molts sectors de l’espanyolisme és també trampós, només cal recordar que el PP governa amb majoria absoluta a Espanya amb poc més del 30% del cens.

Dit això, el que sembla evident és que si es fes un referèndum de veritat, 1,86 milions de vots serien insuficients perquè guanyés l’opció de la independència. Abans d’entrar-hi, dir que el cens total de diumenge, 6,2 milions de persones amb dret a vot (que inclou joves d’entre 16 i 18 anys i persones extrangeres) és més gran que el d’unes eleccions normals (al voltant de 5,4 milions), que és el que probablement es faria servir en un referèndum real. Per tant, pot haver-hi gent d’aquests 1,86 milions que no hi tingués tret a vot. Com probablement és una quantitat baixa, podem assumir la xifra d’1,8 milions com els votants del SíSí que tindrien dret a vot en un referéndum real. L’altra xifra a considerar, és la quantitat de votants que tindria aquest referéndum. Les dades d’enquestes com el CEO i GESOP, tot i no fer una estimació de la participació, indiquen que la participació podria estar al voltant del 85%. Per altra banda, exemples de referèndums anteriors, com Escòcia i el Quebec, mostren participacions des del 85% fins a més del 90%. Si assumim que hi participaria un 85% de la gent, això suposaria (sobre el cens de les eleccions catalanes de 2012) 4,6 milions. Per tant, caldria més de 2,3 milions de vots per assolir la majoria, 500.000 més que els que va obtenir diumenge el SíSí. Si considerem que les suposicions anteriors són correctes, hi ha només dues opcions: o mig milió d’independentistes es van quedar a casa el 9N o no hi ha majoria independentista clara.

Hi ha un altre factor a tenir en compte i és si la gent hagués votat el mateix en un referèndum de veritat del que va votar diumenge. Per una banda, hi ha gairebé un 5% de vots entre SíBlanc, Blanc i Altres que potser es decantarien per alguna de les opcions, potser pel SíSí en molts casos. Per altra banda, també és possible que hi hagi una part de vots SíSí que siguin més com a protesta contra el Govern de Madrid que vots realment independentistes. No ho sabem. Però sigui com sigui, hi ha al voltant de mig milió de vots entre els SíSí d’ahir i els que es necessitarien per una victòria de la independència. A mi personalment se’m fa difícil pensar que centenars de milers d’independentistes es quedessin ahir a casa després d’una campanya de gairebé un any, des que el desembre passat es va acordar la pregunta i la data del 9N. Però no és descartable, ni molt menys, que gent no independentista que ahir es va abstenir acabés votant SíSí en un suposat referèndum. En qualsevol cas, personalment tinc més dubtes de la majoria independentista avui que abans del 9N.

3. Surt reforçat Mas? I què passa amb Rajoy?

No estic d’acord amb el relat majoritari que diu que Mas surt molt reforçat a partir del 9N. Tampoc compartia la tesi anterior que deia que estava acabat. És possible que Mas tingui un pic de popularitat entorn el 9N, no dic que no. Però ara mateix, ell i el seu Govern es troben en una situació complicada. Estirant per una banda, Unió i els sectors menys indepe de Convergència i de l'entorn apostant per esgotar la legislatura fins el 2016 i negociar amb el PSC. Estirant per l’altra, ERC, la CUP i l’ANC que exigeixen eleccions immediates i sense condicions com a camí per a declarar la independència de forma unilateral. I Mas i els seus, que només voldrien unes eleccions si fossin amb llista conjunta, amb Mas com a número 1 i, sobretot, que no apostessin explícitament per una independència de forma unilateral. És a dir, Mas s’ha d’enfrontar ara a una de les màximes del Procés, que s’ha estat venent des de fa temps i que diu que això de la independència “només depèn de nosaltres”. Si això és així, i Mas realment està per la independència, només hauria de convocar eleccions amb el punt de declarar la independència el primer dia, tal com li reclamen des d’ERC. Per tant, crec que aviat Mas tornarà a estar en una situació d’indefinició com fa unes setmanes (i això sense entrar en el tema pressupostos).

Pel que fa a Rajoy, el fet que s’hagi votat el dia 9 suposa una desautorització absoluta a ell i al seu govern, a més de al Tribunal Constitucional, per part d’una part important d’institucions, partits, entitats i ciutadania de Catalunya. Dins del seu relat que el 9N, per molt pseudoconsulta que fos, era il·legal, el govern Rajoy va permetre que es fes una il·legalitat, suspesa a més pel TC. Només cal veure com està l’extrema dreta, tant la de dins del PP com la de fora, per veure que Rajoy també perd legitimitat entre els seus. Dit això, si Rajoy aposta per la confrontació amb Catalunya, segurament en tregui rèdit polític a Espanya, i de passada també pot afavorir a CiU i/o a ERC, depèn del context català.

4. Què ha de fer a partir d’ara l’esquerra autodeterminacionista?

Amb esquerra autodeterminacionista (no he trobat cap adjectiu millor) em refereixo a l’esquerra que, sense ser independentista, defensa el dret d’autoderminació amb coexistència de diferents sensibilitats entorn el tema nacional. És a dir ICV i EUiA, però també nous actors com Guanyem i Podemos. ICV-EUiA ha estat un dels partits participants al que coneixem com a Procés, cosa que ha generat grans contradiccions i jocs d’equilibris sovint difícils. Sense entrar-hi, perquè això donaria per un altre post, què caldria fer a partir d’ara? Doncs bé, si el Procés evoluciona cap a on sembla que està evolucionant, els diferents actors de l’esquerra autodeterminacionista ja no hi tindran cabuda. És a dir, fins ara el Procés anava de defensar el dret d’autodeterminació del poble de Catalunya, del dret a decidir. En aquest context, ICV-EUiA havia de ser-hi, tot i les grans contradiccions que suposava compartir camí amb CiU i companyia. Ara ja cap dels altres actors del Procés té com a objectiu el dret a decidir, sino que parlen d’eleccions plebiscitàries i declaracions d’independència (ANC, ERC i CUP) o bàsicament fan càlculs de com mantenir-se al poder (CiU).

L’esquerra autodeterminacionista, no només ICV-EUiA, sino també Guanyem i Podemos, ha de seguir defensant el dret d’autodeterminació i la celebració d’un referèndum real i amb garanties democràtiques que, siguem honestos, a hores d'ara sembla molt difícil que arribi sense un canvi de majories a l’Estat. Per tant, desvinculació del Procés si aquest deixa de tenir el dret a decidir com a objectiu. Cal mantenir i perfilar un discurs potent basat en la necessitat d’un referèndum i d’iniciar processos constituents tant a Catalunya com a la resta de l’Estat. I cal, sobretot, focalitzar més energies en els àmbits social i econòmic. Perquè és injust que no poguem fer un referèndum, sí, però també ho és l’atur, les desigualtats, la pobresa, les polítiques de retallades i un llarg etcétera que tampoc som capaços de capgirar.

No ens podem deixar arrossegar per les agendes polítiques i mediàtiques d’altres, per difícil que resulti. I això li ha passat a ICV-EUiA des de fa temps, però també darrerament (i segurament en menor grau) a Guanyem i a Podem. I no ens podem deixar arrossegar per un marc conceptual que s’ha estat dibuixant en molts sectors de la societat en el qual tot es divideix en dues trinxeres, en els bons i els dolents, els patriotes i els antipatriotes i que apel·la constantment a la "unitat nacional" contra l’”enemic” extern. No dic que nosaltres no tinguem les nostres trinxeres, però està clar que no són aquestes, no és aquest el nostre marc conceptual ni ho és per una part molt important de la ciutadania catalana.

Cap comentari:

Publica un comentari