dimarts, 15 d’octubre del 2013

No als Jocs d'Hivern BCN 2022


Carta publicada a La Vanguardia del dia 14/10/13:

Organitzar els Jocs d’Hivern a Barcelona costaria, diuen, 2600 milions. Però no era que no teníem diners? Per fer-nos una idea, aquesta quantitat equival a totes les retallades en educació i sanitat del Govern català des de 2010. Sembla obvi que en un moment on la crisi i les polítiques d’austeritat salvatge estan colpejant milers de persones, amb una pobresa que no deixa d’augmentar i amb uns serveis públics retallats any rere any, no estem per Jocs. Aquesta mateixa setmana, la Síndica de Barcelona denunciava que les desigualtats estan creixent molt a la ciutat i que l’Ajuntament no hi dóna resposta.

Alguns justifiquen els Jocs amb xifres astronòmiques de l’impacte econòmic. La pregunta és: quin percentatge d’aquests suposats beneficis anirien per la majoria i quin per uns quants poderosos? Tot plegat sona conegut: inversions públiques i beneficis d’uns pocs.

I això sense entrar en altres consideracions, com els impactes ambientals d’uns jocs d’Hivern en un país mediterrani o el fet que aprofundeixen en un model de desenvolupament de la ciutat basat en grans esdeveniments que hauria de ser ja cosa del passat. Alcalde Trias, abandoni definitivament la idea dels Jocs o ho farem la ciutadania votant rotundament ‘NO’ al projecte.

dilluns, 12 d’agost del 2013

Qui vota a qui? Vot i categories laborals


Continuo amb l’article anterior en el qual responia a un article de Lluís Orriols a El País de la setmana passada, que definia el perfil socioeconòmic dels i les votants d’ICV-EUiA. Avui l’@antoniitalo ha escrit una altra resposta a l’article que també contradiu significativament les conclusions de l’article d’El País, fent servir, també les dades de l’últim CIS.

El següent gràfic és simplement una representació de la taula amb les dades del quadre de l’article de l’Antoni-Ítalo. En ell s’observa el percentatge de vot dels partits (els 5 amb major representació) per cada una de les 4 principals categories professionals que defineix el CIS:


 Les dades són força eloqüents. Si analitzem la categoria ‘empresaris’, observem que aquesta gent ho té clar: més de la meitat de l’empresariat català (concretament 52 de cada 100) es decanten per CiU. A l’altre extrem tenim ICV-EUiA, que només va obtenir el vot d’un 1% de l’empresariat. És a dir per cada empresari que va votar ICV-EUiA, 52 van votar CiU. Entre aquests dos extems trobem el PSC (amb un percentatge també baix, del 3%) i PP i ERC, amb el 12% i el 17% de suport entre l’empresariat, respectivament. La cosa està molt més ajustada entre els assalariats i assalariades, sobretot entre els eventuals, on CiU treu un avantatge de només 12 punts a l’últim (el PP), enfront dels 50 punts que treia en el cas de l’empresariat. En el cas dels i les autònomes, el resultat es troba entre els dos escenaris, tot i que més similar al dels assalariats.

Una altra manera de representar les dades, que he recalculat a partir de les dades anteriors, és, per a cada partit, com a percentatge de vot que prové de cada una de les categories professionals. Com a simplificació, he ajuntat les dues categories d’assalariat, ja que els resultats de les dues són força similars. L’ordre dels partits està en funció del percentatge de persones assalariades, de major a menor:


En aquest cas, els resultats també són molt clars. En un extrem, tenim els i les votants d’ICV-EUiA, amb més d’un 86% d’assalariats i assalariades i tan sols un 0,8% d’empresariat; la resta, gairebé un 13% són autònomes i autònoms. A l’altre extrem, els votants de CiU són assalariats en un 70% i el nombre d’empresaris puja fins a 1 de cada 10, amb gairebé un 20% d’autònoms. El PSC, per una banda, té uns percentatges similars a ICV-EUiA, tot i que amb més empresaris i menys autònoms; el PP, per l’altra banda, té uns percentatges similars a CiU, amb un percentatge d’empresariat encara major però menys autònoms. Entremig es troba ERC, amb un 76% d’assalariats, un 5% d’empresariat i un 18% d’autònoms.

Aquestes dades, tornen a posar en qüestió de forma important la classificació de classes socials que fa servir el CIS i en les que es basa l’article de Lluís Orriols i apunta més aviat a que dos partits, ICV-EUiA i el PSC, tenen un electorat fonamentat en treballadors i treballadores (que òbviament, tindran salaris diversos) i una part d’autònoms i autònomes, i dos partits més, CiU i PP, on la presència d’empresariat és molt destacada; ERC estaria en una situació intermèdia.

divendres, 9 d’agost del 2013

Qui vota a qui? Vot i classes socials


Dimecres apareixia publicat a El País, l’article ‘Si eres de izquierdas, ¿por qué tienes tanto dinero?’, de Lluís Orriols en el que, resumidament, es discuteix la contradicció entre les idees defensades per un partit d’esquerres com ICV-EUiA i el perfil socioeconòmic dels seus votants. En ell, l’autor diu que el votant d’ICV-EUiA, a diferència del d’altres com el del PSC, “se caracteriza por ser de la clase alta y media-alta” i té un “elevado estatus socioeconómico”, concloent que la formació ecosocialista “es particularmente atractiva entre los ciudadanos pudientes” i ho relaciona amb el nivell d’estudis, afirmant que un alt percentatge dels votants d’ICV-EUiA té nivells d’estudis alts. 

Si entrem en les xifres, s’afirma que “las encuestas del CIS han mostrado de forma sistemática que los votantes de ICV provienen más de las clases media-alta y alta (algo menos del 50%) que de las clases obreras (alrededor del 30%)”. Fa poc, jo mateix vaig publicar al blog dos estudis en el que relacionava el percentatge de vot als diferents partits amb el nivell de renda dels diferents districtes i barris de la ciutat de Barcelona. La conclusió principal dels mateixos és que CiU té més percentatge de vot com més rics sigui el barri i el PSC i ICV-EUiA tenen millor resultats als barris amb renda més baixa (sent el PSC el partit on la correlació és més forta). L’article d’Orriols ja discuteix aquesta discrepància i l’atribueix a la fal·làcia ecològica. Tot i això, com un dels meus lemes a la vida es ‘no me lo creo’ i em semblava que un 50% de classe alta i mitja-alta era força més elevat que dades que havia consultat anteriorment, m’he decidit a reanalitzar-ho. I ja que estem, analitzem tots els partits... 

Preguntant-li al mateix autor per les dades, em comentava que les havia tret dels dos últims estudis del CIS a Catalunya, pre- i postelectoral de les eleccions 2012. El preelectoral 2012 no té dades d’encreuament per classe social (al menys no les he sabut trobar) així que dedueixo que l’ha fet servir per l’anàlisi del nivell d’estudis. El postelectoral2012 sí que té dades de creuament per classe social així que dedueixo que és el que ha fet servir per analitzar aquest factor. Si analitzem els encreuaments per aquesta variable podem extreure dades del record de vot del 2012 (pregunta 27aa) i del 2010 (pregunta 31aa). 

Els següents gràfics mostren el percentatge del vot a cada partit segons les classes socials que defineix el CIS, agrupant les dos subclasses de ‘clases medias’ i d’’obreros’:



 A partir d’aquí, algunes consideracions: 

1. Pel que fa a les dades que apareixen a l’article d’Orriols, s’observa que no corresponen a les que apareixen a la web del CIS, al menys pel que jo he trobat. Ell parla de que el vot a ICV-EUiA prové en gairebé un 50% de classes Alta-MitjaAlta, remarcant que està significativament per sobre de les classes Obreres, amb un percentatge al voltant del 30%. Segons les dades que he analitzat jo, la proporció entre les dues classes és aproximadament la mateixa, al voltant d'un 35% en els dos casos. És a dir, o les seves dades o les meves estan malament. Ja li vaig comentar a l’autor aquesta discrepància per twitter, encara sense resposta. 

2. La relació directa que fa l’article entre “ciudadanos pudientes” y estudis universitaris és, si més no, qüestionable. És obvi que un estatus socioeconòmic alt correlaciona amb nivells d’estudis alts, però deduir una cosa a partir de l’altra és també una fal·làcia. I més tenint en compte el context actual, amb una gran quantitat de persones universitàries precàries. Per altra banda, per a il·lustrar la suposada pertinença majoritària dels votants d’ICV-EUiA a la classe Alta-MitjaAlta, l’autor comenta que que tindrien “salarios notablemente por encima de la media”, en base a una dada de l’INE que mostra que les professions suposadament majoritàries entre els i les votants de la formació tenen “salarios medios anuales de casi el 50% superiores a la media”. Tenint en compte que el salari mig a Espanya és d’uns 1345 euros nets mensuals, em sembla agosarat englobar dins de la classe Alta-MitjaAlta a persones amb sous de 2000 euros nets mensuals (l’equivalent a un 50% més). 

3. Tornant a l’anàlisi de les gràfiques, és curiós que l’article se centri en ICV-EUiA, quan podríem parlar d’una contradicció similar analitzant ERC i encara més la CUP, que té (segons les categories del CIS) el percentatge més alt de classe Alta-MitjaAlta (al voltant d’un 50%) i el percentatge més baix de classes Obreres (menys d’un 20%). 

4. En general els resultats són, si més no, molt sorprenents (per no dir estranys). Deixant de banda els percentatges d’ICV-EUiA, sorprèn molt la distribució del vot de la CUP, per una banda, i la de CiU, per l’altra. Com s’explica que un partit que té més d’un 40% dels vots als barris més rics de Barcelona i menys del 10% a alguns dels barris amb les rendes més baixes, tingui aquesta distribució de votants? Per molta fal·làcia ecològica que hi pugui haver, aquí hi ha alguna cosa que no quadra. És possible que ERC, ICV-EUiA i la CUP tinguin més percentatge de votants de classe Alta-MitjaAlta que CiU i el PP? Costa de creure... Per intentar solucionar el tema, si més no per entendre-ho una mica més, he estat mirant el qüestionari de l’enquesta del CIS. Les úniques preguntes que he trobat que poden servir per classificar la classe social són la 57 (ingressos mensuals) i 58 (tot i que es tracta d’autosituar-se en una classe social i, per tant, no objectiu) i, si m’apures, la 55 i 56 (la feina). Realment amb això es pot saber la classe social d’una persona? Sense saber les propietats? Sense saber els béns i la riquesa? O hi ha alguna cosa que no he vist o crec que aquestes dades són clarament insuficients per definir la classe social de forma mínimament fiable. Per tant, en general seria qüestionable la mateixa definició de classes socials que fa el CIS.


5. Tornant al tema de la fal·làcia ecològica, tot i que és possible que part de l’anàlisi dels resultats als meus articles anteriors sobre el vot a Barcelona es vegi afectat per la mateixa, tenint unitats poblacionals relativament petites com els barris (tenint en compte que a les últimes eleccions van votar unes 800.000 persones i que hi ha 73 barris, de mitjana uns 10.000 votants per barri) sembla improbable que els resultats siguin tan diferents als del CIS. Els resultats del PSC i ERC són força conseqüents en els dos casos, però els d’ICV-EUiA i, sobretot, els de CiU, semblen complicats de fer encaixar.

dissabte, 22 de juny del 2013

L’enfonsament de CiU-PSC a Catalunya i a Barcelona

La crisi econòmica, social i política que estem vivint, amb uns greus efectes que deriven molt especialment de les polítiques neoliberals que estan aplicant els governs a tots els nivells, s’està traduint no només en grans mobilitzacions socials sinó també en canvis importants al sistema de partits polítics, especialment a alguns països del sud d’Europa. Així, tal com comentava a l’anterior article al blog, a països com Itàlia i Grècia s’ha produït un enfonsament del sistema bipartidista i l’emergència de nous partits (Movimento 5 stelle a Itàlia i Syriza a Grècia), cosa que en els dos casos ha donat lloc a la unió dels dos partits del bipartidisme en defensa d’un règim en decadència. En el cas d’Espanya, fa temps que les enquestes pronostiquen també un enfonsament del bipartidisme. Per exemple, les enquestes mensuals que publica El País, fa més d’un any que preveuen una gran caiguda de la intenció de vot a PP i PSOE. Així, mentre a les darreres eleccions els dos partits van sumar gairebé un 75% dels vots (i més d’un 85% d’escons), a les 5 enquestes realitzades des d’aquest febrer PP i PSOE no arriben ni tan sols al 50% (concretament obtenen entre un 43 i un 47%). I això tenint en compte que les darreres eleccions de 2011 ja van suposar un retrocés del bipartidisme; el 2007 PSOE i PP sumaven un 84% dels vots i un 92% d’escons.

A Catalunya, amb un Parlament més plural, el règim bipartidista no és tan marcat. Històricament, però, també hi ha hagut 2 partits clarament majoritaris: CiU i el PSC. Tot i això, aquest bipartidisme ha anat disminuint els darrers anys, especialment a les darreres eleccions. A més, les darreres enquestes (tant la d’El Periódico com la del CEO) apunten a una davallada encara més accentuada. El següent gràfic mostra l’evolució del nombre d’escons de CiU i PSC des de les eleccions de 1984, així com la suma dels dos (total) i de la resta de partits polítics (resta). També he inclòs un gràfic amb el PP, ja que tot i no haver estat mai un dels partits grans a Catalunya, forma part del règim bipartidista espanyol:



La primera caiguda del bipartidisme, lleu això sí, s’observa a les eleccions de 2003, on per primera vegada CiU i PSC baixaven dels 90 escons, quan abans gairebé sempre havien sumat més de 100 dels 135 (amb un màxim de 113 el 1984). És a les darreres eleccions de fa poc més de mig any, però, on s’aprecia una davallada molt gran de CiU i PSC, que van sumar només 70 escons, molt a prop de baixar de la barrera de la majoria absoluta (situada en 68). Seguint aquesta línia, les darreres enquestes (amb resultats molt similars) pronostiquen una desfeta històrica del bipartidisme CiU-PSC, situant-se conjuntament molt lluny de la majoria absoluta, poc per sobre dels 50 escons. Per altra banda, la resta de partits, que fa 30 anys sumaven conjuntament uns 20 escons i que fins a 2010 es van moure en un marge d’entre 30 i 50 escons, el 2012 van augmentar en conjunt fins als 65 i les dues enquestes pronostiquen resultats per sobre dels 80. De fet, tal com mostra el gràfic, fins i tot si sumem el PP amb CiU i PSC, la resta de partits estan per sobre. La suma d’aquests tres partits ha passat dels 124 escons del 1984 fins a 89 el 2012 i al voltant de 65 segons les enquestes.

A la ciutat de Barcelona, s’observen unes tendències similars, tot i que el fet que les últimes eleccions fossin el 2011 (un any i mig abans que les catalanes) probablement és la causa que el descens del bipartidisme encara no s’hagi traduït clarament a l’Ajuntament:




La suma de regidors i regidores de PSC i CiU ha anat disminuïnt progressivament, passant d’un màxim de 38 el 1987 a situar-se al voltant de 25 a les 3 darreres eleccions. El més significatiu, però, és la tendència que apunta la darrera enquesta d'El Periódico, amb caigudes tant del PSC (que ja està actualment a mínims històrics) com de CiU i també del PP. Així, l’enquesta apunta que per primer cop la suma de PSC i CiU no arribarien a la majoria absoluta, situant-se a 18 regidors respecte els 23 de la resta. Aquí cal destacar que la pujada de la resta de partits no es produeix només per l’augment d’ICV-EUiA i ERC sinó per l’entrada de Cs i CUP.

En conclusió, el sistema bipartidista que ha dominat també Catalunya des de la Transició sembla en clar retrocés, tal com s’ha produït a països com Grècia i Itàlia i tal com les enquestes apunten en el cas d’Espanya. Així, els partits que representen l’actual règim, els partits que defensen el manteniment de l’establishment, CiU i PSC (i també PP), baixen mentre emergeixen altres opcions. El futur del sistema de partits català és encara molt difícil de predir i vindrà determinat per diversos factors, en especial per si es configuren alternatives polítiques fortes i creïbles amb l’objectiu de superar l’actual sistema econòmic, social i polític i, en segon lloc, per l’evolució del procés sobiranista. El que sembla clar és que un dels membres del sistema bipartidista, el PSC, en retrocés des de fa anys (passant d’un màxim de 50 escons el 1999 als 20 actuals) ha deixat de ser la referència del centre-esquerra català; de fet ERC ja va superar-lo a les darreres eleccions i fins i tot podria superar CiU segons les darreres enquestes. Pel que fa a l’espai de l’esquerra alternativa, un espai que actualment té una representació relativament modesta però històrica amb els 16 escons que sumen ICV-EUiA i CUP, encara està per veure si cristal·litza alguna opció amb vocació de ser majoritària i construir una alternativa profundament diferent a l’actual sistema. Per altra banda, l’evolució de Cs, un partit que ha emergit amb força, anirà marcada fonamentalment per com vagi el procés sobiranista.

Finalment, en el cas de Barcelona ciutat, l’escenari es preveu encara més canviant, ja que en el context actual es podria passar dels 5 partits que ocupen ara l’Ajuntament a un total de 7, amb la possible entrada de Cs i CUP. Per altra banda, encara està per veure com s’articula (si és que ho fa) una alternativa d’esquerres a l’actual govern de CiU, que probablement ja no estarà centrada en el PSC. Veurem com evoluciona tot plegat...

diumenge, 5 de maig del 2013

El bipartidime s’uneix: cap a la fi de règim?

Letta, nou primer ministre italià, i Berlusconi
Fa pocs dies, Itàlia escollia el seu nou govern. El centreesquerra (el Partido Democratico, PD) ha arribat a un acord amb la dreta del populista i corrupte Silvio Berlusconi per a governar en coalició. Els 2 principals partits del país, acostumats a alternar-se en el govern, units per a arribar al poder. No és un fenomen nou; de fet el govern tecnòcrata imposat per la UE i liderat per Monti s’aguntava amb el suport d’aquests 2 partits. Una situació similar la trobem a Grècia, on l’actual govern del principal partit conservador (Nova Democràcia) va ser elegit amb el suport del partit fins fa poc referència del centreesquerra, el PASOK.

Les últimes enquestes a Espanya apunten a un escenari semblant, amb un enfonsament del PP y un PSOE que seguiria a mínims històrics, cosa que és possible que portés a un govern d’unitat entre els dos grans partits. De fet, els dos partits ja es van posar d'acord fa menys de 2 anys per a reformar la Constitució i introduir-hi el dogma de l'austericidi, en ple agost i en un atac sense precedents a la democràcia. El cas de Catalunya és singular: tenim també un pacte entre la dreta (CiU) i un partit de centreesquerra (ERC), però en aquest cas determinat per un context polític molt marcat per l’eix nacional i el debat sobiranista. De fet, en unes altres circumstàncies, és possible que estiguéssim parlant d’un pacte entre CiU i el que fins fa poc era el principal partit del centreesquerra, el PSC, tal com reclamen alguns sectors de CiU (especialment d’Unió) i tal com ha ofert el PSC a canvi de l’abandonament de la via sobiranista.

Rubalcaba i Rajoy
Com pot ser que partits que fins fa poc havien estat alternativa l’un de l’altre, ara s’uneixin (o si més no es donin suport) per a formar governs? Sembla clar que és un altre símptoma del canvi d’època que estem vivint, del canvi de règim. Davant d’un sistema que es mostra profundament pervers i injust de forma cada cop més evident, els principals partits s’uneixen per a mantenir el status quo. Davant l’estafa que mentre augmenta l’atur i la pobresa i es retallen drets i serveis públics, estiguem rescatant bancs i els responsables de la crisi segueixin enriquint-se, els grans partits de l’establishment no volen ni a sentir a parlar de canvis profunds. La seva resposta davant de tanta injustícia: unir-se per a mantenir el sistema.

La situació és greu fonamentalment des de la perspectiva de l’esquerra. Que la dreta vulgui preservar un sistema basat en la injustícia i la desigualtat és lògic; estan defensant els seus interessos. Mai acceptaran un repartiment més just de la riquesa a canvi que les elits deixin de tenir els seus privilegis. Mai mouran ni un dit perquè els responsables de la crisi paguin pel que han fet; tot al contrari, seguiran movent fils per a impedir-ho. Però, i els principals partits de centreesquerra? On estan els seus ideals? Com poden sucumbir d’aquesta manera a les doctrines neoliberals? Com poden seguir defensant, fins i tot a través d'unir-se a la dreta, un sistema tan profundament injust i corrupte?

La crisi dels partits de centreesquerra és evident sobretot al sud d’Europa, on la crisi és més dura. És una crisi profunda de programa, ja que no tenen cap mena d’alternativa a les doctrines neoliberals i fins i tot les apliquen sense gaire miraments quan estan al govern. I és també una crisi profunda de valors, ja que els valors de l’esquerra passen per lluitar per una societat més justa i igualitària, cosa incompatible amb apuntalar un sistema que s’ho està carregant tot. L’exemple paradigmàtic de les conseqüències d’aquesta crisi del centreesquerra és el del PASOK a Grècia, que ha passat de governar amb majoria absoluta fa uns anys a tenir un 12% dels vots actualment i amb unes enquestes que pronostiquen un enfonsament encara més gran fins al 5-7%. A Espanya, el PSOE també està a mínims històrics i les enquestes pronostiquen que encara baixaria més tot i l’enfonsament del PP. El mateix passa a Catalunya, amb el PSC amb el seu pitjor resultat de la història i amb enquestes a la baixa. A Itàlia, el PD (dins de la coalició de centreesquerra) va guanyar pels pèls les eleccions tot i enfrontar-se a un Berlusconi que neda sobre la corrupció i la màfia, però davant del pacte amb la dreta, les enquestes pronostiquen que no repetirien victòria si ara es tornessin a fer eleccions. Si anem una mica més al nord, a França, trobem l'exemple d'Hollande, que ha passat de ser l'esperança del centreesquerre europeu a ser el president pitjor valorat de la història del país després d'haver incomplert totes les seves principals promeses transformadores.


Enquesta 26/4/13 que dóna la victòria a Syriza (29,5%)
Davant aquest centreesquerra tan aferrat a l’establishment, cosa que el porta a seguir defensant aquest sistema injust i pervers que tenim, calen urgentment projectes alternatius que aspirin a ser majoritaris. De moment, a altres països ja en tenim exemples. A Itàlia, el Movimento 5 Stelle de Beppe Grillo, amb tocs de populisme i anti-política, va donar la sorpresa a les eleccions, situant-se com a tercera força, molt a prop del centreesquerra i la dreta. A Grècia, Syriza-Coalició d’Esquerrra Radical es va situar com a segona força política a les últimes eleccions i, segons les enquestes, li disputaria la victòria a la dreta si avui hi haguessin eleccions. Aquí, tant a Catalunya com a Espanya, encara està per construir aquesta alternativa amb vocació majoritària, i personalment em quedo clarament amb l’exemple de Syriza. El que està clar és que, en el context actual, la lluita per la igualtat, la justícia i la democràcia passa per un replantejament profund i global de les bases del nostre sistema, per un trencament amb l’actual règim.


Un extracte d'aquest article es va publicar fa uns dies en forma de carta a La Vanguardia i a El Periódico (en el cas d'El Periódico van retallar 2-3 frases clau i no s'acaba d'entendre el missatge).

Casualment, just abans de publicar aquesta entrada he mantingut una conversa per Twitter amb membres dels dos principals corrents/escissions del PSC, el Joan Ignasi Elena d'Avancem! i la Nova Esquerra Catalana. Potser poden ser d'interès.

Font de les fotos: Letta i Berlusconi, Rubalcaba i Rajoy, Syriza

diumenge, 10 de febrer del 2013

Eurovegas: puestos de trabajo falsos y otras mentiras

Después que el desastroso macroproyecto de Eurovegas se alejara de Catalunya, en parte gracias a la gran oposición de la sociedad catalana y del trabajo de la Plataforma Aturem Eurovegas, parece que se va confirmando que se hará en Madrid, concretamente en Alcorcón. El proyecto del magnate Sheldon Adelson (la 14ª fortuna del mundo) no sólo es una aberración económica, social, ambiental y democrática sino que está basado en grandes mentiras. Desde el primer día, Las Vegas Sands Corporation (la empresa de Adelson) ha difundido, con la complicidad de los gobiernos de Madrid, Catalunya y España y de grandes medios de comunicación, datos absolutamente falsos sobre los supuestos beneficios de Eurovegas para convencer a la opinión pública y a la población sobre sus bondades. Aquí van algunas de las mentiras más escandalosas:

Los puestos de trabajo falsos (y precarios)

La mentira más indignante es la de los puestos de trabajo, ya que juega con la desesperación de cientos de miles de desempleados. Desde el primer día, se empezaron a difundir cifras de más de 200.000 empleos; concretamente se habla en muchas ocasiones de 260.000, número que probablemente fue filtrado al inicio (hacia el mes de enero del año pasado) por parte de la empresa y que casi todos los medios de comunicación han "comprado" en mayor o menor medida. De hecho hay medios, como La Razón o Intereconomía que siguen hablando de esta cifra en las noticias aparecidas estos últimos días. Otros, como El País, la rebajan notablemente ahora hasta 40.000 directos y 40.000 indirectos, cosa que también se aleja mucho de la realidad.

Sólo hace falta consultar los datos oficiales de Las Vegas Sands Corporation (LVS) en su web para ver que los 260.000 empleos es una gran mentira. Concretamente el Annual Report 2011 (informe anual) de la empresa indica que los 4 macrocomplejos que Adelson tiene en todo el mundo (en EEUU, Macao i Singapur) dan trabajo a un total de 40.000 personas, una media por tanto de 10.000 empleos por complejo:


Annual Report 2011 de Las Vegas Sands Corporation,  página 22

De hecho, contestando a una interpelació de ICV-EUiA en el Parlamento catalán, el conseller Mas-Colell reconoció (ya hace casi un año) que estaríamos hablando de 15.000-20.000 puestos de trabajo. lncluso el director ejecutivo de la empresa, Michael Leven, acabó reconociendo en su rueda de prensa en Barcelona que serían 15.000 empleos, primero en la construcción y después en el macrocomplejo. Teniendo en cuenta la cifra total de empleados de LVS la cifra sigue siendo muy probablemente exagerada, pero en cualquier caso ya es más de 10 veces inferior a los "famosos" 260.000 puestos de trabajo. Por lo tanto, estamos muy lejos de vergonzosas afirmaciones como la de Esperanza Aguirre, que sostiene que Eurovegas daría empleo "a la inmensa mayoría de los parados actuales".

Dejando de lado el número de puestos de trabajo y entrando en las condiciones de éstos, hay que destacar que LVS es conocida por su menosprecio a los sindicatos (unions, en inglés). De hecho, la empresa de Adelson prohíbe a sus trabajadores, incluso en EEUU, afiliarse a ninguno. Incluso en el Annual Report de la empresa vemos como destacan como algo positivo que sus trabajadores no están cubiertos por ningún convenio colectivo (collective bargaining agreement) y explica que la empresa está confrontada con algunos sindicatos. Si la empresa es capaz de hablar así en un documento público, imaginemos cómo puede ser la realidad de sus trabajadoras y trabajadores...

Otras mentiras: Inversión y Modelo de negocio

Otro dato que ha sido usado tanto por los gobiernos madrileño y catalán como por los medios de comunicación para vendernos el macroproyecto de Eurovegas es la inversión económica. La primeras informaciones hablaban de más de 20.000 millones de euros, cifra que todavía se puede encontrar en algunos de los medios más favorables al macrocomplejo. Según dice ahora la empresa, la inversión directa sería hasta 10 veces menor (sobre los 2.000 millones) mientras que otros 4.000 provendrían de créditos de los bancos. Sí, los mismos bancos que hemos rescatado con dinero público a costa de recortar el Estado del Bienestar darían este dinero al magnate de los casinos. Lo que es todavía más indignante es que encima invertiremos dinero público de forma directa en infraestructuras para el macrocomplejo (más de 1.000 millones de euros según un estudio de Eurovegas NO) y dejaremos de ingresar cientos de millones de euros debido a los acuerdos fiscales especiales entre los gobiernos y la empresa de Adelson (explicados en este informe).

Otra de las grandes mentiras de Eurovegas es el modelo de negocio. Tanto el gobierno de Madrid como el de Catalunya se han empeñado en hacernos creer que no están intentando traer un macrocomplejo de casinos sino un macroproyecto de ocio, turismo y convenciones. Por ejemplo, Aguirre afirmaba que "sólo el 18%" del proyecto está centrado en el juego y el conseller de economía catalán, Mas-Colell relacionaba Eurovegas con "la industria de convenciones". Si volvemos a la información oficial de la empresa, vemos que la realidad es muy diferente, y que el 75% de sus ingresos provienen directamente de los casinos, concretamente, 7.437 millones de dólares de los 9.862 totales. El resto de divide entre hoteles (rooms, 10%), comida y bebida (food and beverage, 6%), centros comerciales (mall, 3%) y convenciones y otros (5%):


Annual Report 2011 de Las Vegas Sands Corporation,  página 50

Cabe destacar además, que en época de recortes de servicios públicos y de derechos, la empresa del magnate Sheldon Adelson ha aumentado un 37,3% los ingresos en 2011 respecto a 2010 y un 106% (más del doble) respecto al 2009.

En definitiva, estamos delante de un proyecto, Eurovegas, que es el paradigma del camino hacia donde no tenemos que ir. Desde todas las perspectivas, económica, social, ambiental y democrática, el macroproyecto de Adelson es un gran desastre. Se trata de una apuesta por profundizar en un modelo de especulación urbanística y financiera, menosprecio absoluto del criterio de sostenibilidad social y ambiental y obtención de beneficios del 1% a base de explotar los recursos del 99%. Y no sólo eso; nos encontramos también delante una operación llena de oscuridad, de mentiras y llevada a cabo de espaldas a la ciudadanía. Si no conseguimos detener este desastroso proyecto, ¿cuánto tardaremos en tener al primer imputado por el Caso Eurovegas?

Desde aquí todo mi apoyo a Eurovegas NO, a Detengamos Eurovegas Alcorcón y a toda la gente que sigue luchando, ahora principalmente desde Madrid, para impedir que Eurovegas sea una realidad!