dilluns, 26 de novembre del 2012

25N: La Dignitat d'un Poble


Aquesta és la meva anàlisi, encara en calent, dels resultats d’ahir i de la campanya dels diferents partits:

- CiU 50 (-12): la derrota de l’arrogància i la manipulació - CiU tenia una estratègia molt clara: amagar el desastrós balanç de 2 anys de govern (serveis públics retallats, augment de l’atur, economia en caiguda, corrupció....) amb la bandera. Volia aprofitar-se de la manifestació del 11 de setembre per elevar Mas al Mesies català que ens havia de portar a la terra promesa. Han intentat situar l’enfrontament Catalunya-Espanya com a únic eix de debat, comptant amb tota la força mediàtica per a fer-ho (CCMA, Grup Godó, diari ARA,...). Una derrota contundent pels que creien que representaven “la voluntat del poble” i havien convocat unes eleccions per a obtenir la majoria absoluta. Només una dada més: CiU va començar la campanya fent un vídeo il·legal (la campanya “institucional” que la JEC va prohibir) i la va acabar amb un intent de concentració també il·legal convocada a través de La Vanguardia (amb sortida de Mas a la plaça Sant Jaume inclosa).

- ERC 21 (+11): merescuda pujada del centreesquerra independentista - ERC ha recuperat el suport perdut i ha tornat a superar els 20 escons com a l’època Carod-Rovira. S’ha beneficiat d’una campanya que s’ha intentat situar exclusivament en el terreny nacional reivindicant-se amb raó com a la principal força independentista del país. Ha fet una campanya de no enfrontament amb Mas, cosa que els ha funcionat, i situant-se en una socialdemocràcia força creïble (a diferència del que ha fet el PSC), cosa que els ha situat a la centralitat i probablement els ha permès captar vot de sectors tant de CiU com del PSC. La personalització de la campanya entorn a Junqueras (estratègia que a mi personalment no m’agrada) els ha funcionat bé, per la solvència del candidat en debats i entrevistes.

- PSC 20 (-8): enfonsament després de dos anys nefastos i una campanya pèssima - El PSC porta molt de temps sense aixecar cap i totalment perdut tant a l’eix socioeconòmic (on no aconsegueix articular res semblant a una proposta de centreesquerra alternativa a CiU) com a l’eix nacional (no calen comentaris). Durant els 2 anys de govern de CiU no ha exercit de principal partit de l’oposició d’esquerres, cedint el seu lloc a ICV-EUiA. Haver centrat la campanya en l’eix nacional enlloc de en l’eix socioeconòmic (amb el lema “Centralisme NO. Independentisme NO. Federalisme”) és un error estrepitós, no només per les seves conseqüències electorals sinó perquè ha traït la seva tradició com a principal força d’esquerres del país. Lemes com “Federalisme. L’alternativa sensata.”... no calen comentaris. I el candidat, Pere Navarro, només és valorat dins del partit perquè no té cap mena de credibilitat de portes enfora. Jo encara estic esperant que posi el seu càrrec a disposició del partit després d’haver obtingut els pitjors resultats de la història del PSC. Aquesta és la seva evolució dels últims anys: 52 (‘99) -> 42 (‘03) -> 37 (‘06) -> 28 (‘10) -> 20 (‘12): no cal afegir gaire cosa més.

- PP 19 (+1): el discurs espanyolista supera el desgast per les retallades - CiU els ha posat la campanya en safata: tots dos han utilitzat l’estratègia d’amagar les retallades i les polítiques antisocials amb les banderes. I el PP se n’ha sortit prou bé; la por a una “deriva sobiranista” ha fet mobilitzar els seus electors, molts dels quals només els voten a les eleccions generals (i no a les catalanes). I això ha passat per sobre del més que probable retrocés que haguessin tingut en unes eleccions menys focalitzades en l’eix nacional, com a conseqüència de la nefasta política de Rajoy a Madrid combinat amb el seu suport a les mateixes polítiques a Catalunya, en aquest cas de la mà de CiU.

- ICV-EUiA 13 (+3): una "victòria" doble de l'esquerra alternativa - ICV-EUiA ha estat la principal oposició d’esquerres durant aquests dos anys de govern CiU, amb un PSC força desaparegut i una ERC sovint disposada a posposar la defensa dels drets socials en pro d’una entesa amb CiU en l’eix nacional. I així ha actuat ICV-EUiA durant la campanya, entrant en la confrontació directa i frontal a les polítiques de retallades i antisocials de CiU i proposant una alternativa social i econòmica clara als seus dogmes neoliberals (el debat de TV3, n’és un clar exemple). ICV-EUiA ha hagut de fer front a una campanya que s’ha situat a l’eix nacional, on evidentment no està tan còmode com en l’eix socioeconòmic. Ha obtingut els millors resultats des de l’època del PSUC (13 escons amb 130.000 vots més), que crec que són un bon punt de partida (mai d’arribada!) per a construir un projecte més sòlid i amb la voluntat de ser majoritari. La segona victòria d’ICV-EUiA és la baixada de CiU, de la qual considero que té al menys part del mèrit, després d’haver dedicat una part important de la campanya a explicar i denunciar el nefast balanç de 2 anys de CiU, amb el famós “Catalonia Is Not CiU” com a exemple paradigmàtic.  La gran baixada convergent, però, ha beneficiat principalment a ERC i a Cs, al menys pel que fa al nombre d’escons.

- Cs 9 (+6): gran pujada dels antiindependentistes - igual que en el cas del PP, Cs s'ha beneficiat molt d'una campanya centrada en l'eix nacional i ha aconseguit agrupar una part important del vot més antiindependentista. Sembla clar que una part important de la seva pujada prové de vot de l'òrbita del PSC (i en menor grau de la del PP i fins i tot potser també de gent que podria haver votat ICV-EUiA però a qui no ha agradar l'aposta tan explícita pel dret a decidir). Ha centrat la seva campanya en defensar la unitat d'Espanya i la part més antipolítica populista l'han deixat en segon terme. La solvència de Rivera també ha estat clau per als bons resultats.

- CUP 3 (-): l'entrada de l'esquerra assembleària i independentista - les CUP han estat, juntament amb ICV-EUiA, el partit que més ha situat el debat social i econòmic a la campanya, tot i ser un partit que té com a un dels eixos fonamentals la lluita per la independència dels Països Catalans. La força principal del seu discurs ha estat, però, la reivindicació d'una política centrada en la lluita al carrer (amb les institucions en segon terme) i amb un funcionament molt més horitzontal. És l'únic partit que no ha personalitzat la campanya en un líder, ni en el vídeo ni en els cartells electorals. Han fet una campanya molt visible tant al carrer com a les xarxes socials, tot i que a mida que s'acostava el 25N també han tingut força espai als mitjans de comunicació "de masses". Els seus vots provenen probablement tant de gent que normalment no vota a les eleccions però tenen una forta consciència política, com de sectors propers a ICV-EUiA però crítics (ja sigui per la institucionalització del partit, el pas pel tripartit o el fet que no sigui independentista), i possiblement de sectors d'ERC crítics amb la situació del partit a l'esfera socialdemòcrata i exvotants de SI.

- SI 0 (-3): l'extinció de l'independentisme aideològic - en una campanya en la que CiU, ERC, CUP i ICV-EUiA tenien discursos sobiranistes explicits, no hi havia lloc per un partit sense ideologia definida que només centra la seva existència en la lluita per la independència, fent confluir neoliberals com Laporta (ara ja quasi-oficialment a CiU) i Uriel Bertran (que en teoria prové de l'ala esquerrana d'ERC). La prepotència del seu líder també els hi ha jugat en contra. DEP.

Al final el 25N sí ha estat un dia històric, però no per aquells que volien apropiar-se del país, no per aquells que creien que representaven "la voluntat d'un poble"; és històric perquè el país ha demostrat que té més dignitat de la que molts voldrien. 25N: La Dignitat d'un Poble.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada