Si, ja sé que és gairebé impossible que CiU no guanyi les eleccions al Parlament de Catalunya del proper 25 de novembre. Només cal mirar les enquestes que es van publicar ahir:
-
La Vanguardia: CiU 66-67, PSC 21, PP 15-16, ERC 13, ICV-EUiA 12, Cs 4, SI 3
-
El Periódico: CiU 64-65, PSC 20-21, ERC 17-18, PP 12-13, ICV-EUiA 10, SI 5-6, Cs 5
-
El Mundo: CiU 64-65, PSC 24-25, PP 20, ERC 12, ICV-EUiA 11, Cs 3, SI 0-2
-
La Razón: CiU 58-59, PSC 24-25, PP 20, ERC 14, ICV-EUiA 12, Cs 3, PxC 3
Amb aquest desolador panorama, evitar una victòria de CiU en només 8 setmanes per endavant és gairebé inimaginable. Tot i això, no és el mateix que obtingui majoria absoluta, que legitimaria plenament les polítiques de degradació de l’Estat del Benestar que han portat a terme els últims dos anys, que un retrocés significatiu de la coalició en favor de les forces d’esquerres. Tot i que l’objectiu de fons i a mitjà termini ha de ser construir una alternativa creïble a la dreta neoliberal que esdevingui majoritària, hi ha objectius més modestos però més realistes que es poden assolir el 25N i que poden determinar el futur del país els propers anys. Amb aquesta perspectiva, proposo alguns dels elements que considero claus perquè les forces d’esquerres puguin assolir, encara que sigui, una victòria parcial:
- L’eix socioeconòmic al centre del debat. Si a la campanya es parla només de transició nacional i de la consulta per l’autodeterminació estem morts. Aquesta és precisament la voluntat de CiU, que basa tota la seva estratègia en amagar el desastrós resultat de les seves polítiques socioecioeconòmiques sota la promesa que el “president Mas”, el gran líder, portarà el país a la glòria nacional. Després que el Parlament acordés per àmplia majoria l’exercici del dret a decidir durant els propers anys, ara cal treballar per a aconseguir situar com a nucli del debat polític la confrontació dels programes socials i econòmics.
- Les retallades: injustes i inútils. Després de menys de 2 anys de govern de CiU tenim 3700 professors/es menys i 8000 metges/metgeses menys; tenim una reducció de 700 M€ en educació i de més de 1000 M€ en sanitat; tenim menys beques i un augment del 66% de les taxes universitàries. Són algunes de les principals xifres que il·lustren la degradació dels serveis públics i de l’Estat del Benestar que ha portat a terme aquest govern. Des del paradigma neoliberal, aquestes retallades s’han fet amb l’objectiu de millorar l’economia, però la realitat és que les xifres macroeconòmiques estan pitjor que mai: no hi ha creixement sinó recessió, l’endeutament s’accelera cada cop més i el dèficit gairebé no s’ha reduït. Tot això acompanyat amb un augment del 20% en el nombre de persones aturades. Per tant, l’austeritat dogmàtica de CiU no només és profundament injusta sinó objectivament ineficaç. Un drama.
- Una alternativa creïble. Amb explicar les retallades i l’empitjorament de l’economia no n’hi haurà prou perquè la dreta (política i mediàtica) ha convençut una part fonamental de la gent que no hi ha alternativa. Cal deixar clar que, tot i que és veritat que moltes polítiques venen dictades per Europa, tenim marge de maniobra. Cal construir un relat clar i creïble, amb xifres sobre la taula, explicant quina és l’alternativa, que passa fonamentalment per aumentar els ingressos a través d’una fiscalitat més justa, reduïnt el frau fiscal i amb impostos a la població amb més recursos i a les activitats més contaminants. I cal explicar també que CiU ha optat per tot el contrari, sense adoptar ni una sola mesura de justícia social mentre eliminava l’impost de successions pel 5% més ric, per exemple. És
el model de la dreta.
- Coalicions electorals. El panorama podria canviar significativament si fructifiqués alguna de les coalicions electorals de les que s’està parlant les darreres hores i dies. Un cop deixada de banda la bogeria de la coalició CiU-ERC-ICV, ERC podria encapçalar una coalició independentista de centre-esquerra “reabsorbint” SI i Reagrupament i es parla fins i tot de la CUP. Crec que una coalició d’aquestes característiques hauria d’aspirar (fins i tot sense la CUP) a tornar als 21-23 diputats que tenia ERC les passades legislatures. L’altra negociació en marxa és la d’una coalició d’esquerres que superi les fronteres d’ICV-EUiA i agrupi partits com el PACMA, Els Verds, la CUP i altres moviments polítics i socials. Si es fa bé (i el marge de temps és molt just) aquesta coalició també podria aspirar a l’entorn dels 20 diputats, absorbint a més a més la part més a l’esquerra dels desencantats amb el PSC. Pel que fa a aquest últim, és important que minimitzi la baixada per a evitar una gran majoria convergent i, en el context actual, crec que podria apostar per mobilitzar part de l’electorat que els vota a les generals i s’absté a les catalanes.
En fi, hi ha gairebé 8 setmanes per endavant per seguir-ne parlant...